L’aportació del professor Gabriel Julià a la història del teatre a Menorca, i per extensió a la història cultural menorquina, és impagable. Escriure una història del teatre a l’illa de Menorca, tot i ja disposar d’alguns materials publicats d’ací i d’allà, no deixa de ser un afer de risc. Només una persona dotada de les característiques i la capacitat d’aquest investigador podia retre un resultat tan magnífic. Esforç metòdic, constància i perseverança, estudi de fonts documentals —no sempre de fàcil accés— aboquen als ulls del lector una relació ingent de dades precises, documentades, que seran de consulta obligada per a futurs historiadors de la nostra cultura. Certament, abasten tota l’amplitud del camp semàntic teatral: espectacles i representacions, obres i subgèneres dramàtics, autors, actors, productors; putxinel·lis i teresetes; locals i els seus elements constructius; crítica i escenografia; sociologia dels públics; fenòmens parateatrals que abracen des de processons cíviques i religioses, rituals litúrgics, desfilades, comitives reials, etc., fins a jocs populars.
Si ben llegim les pàgines que els lectors tenim al davant, ens podrem fer una idea més aproximada del que és i ha estat el poble menorquí. Hi trobarem un flux d’informació sobre aquesta «identitat», perquè el teatre ha estat sempre un espai de trobada i singularment de debat, un pensament en moviment, una representació de la vida d’homes i dones feta per comprendre els seus mecanismes, per donar un sentit al caos dels esdeveniments, per trobar un significat profund al gest polític i a l’íntim, per orientar (canviar?) les percepcions, per crear diversitat d’ombres, d’interpretacions: és el batec de la nostra existència al món; en aquest cas, a un món ben determinat i concret, el nostre.
Del pròleg de Joan F. López Casasnovas